Diverses personalitat, entre elles Jordi Porta, subscriuen un article en què es plantejen postures a prendre davant el possible acord sobre el finançament autonòmic i la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Citem de El Peròdico la totalitat dels punt exposats:

1. Les decisions imminents sobre la constitucionalitat de l’Estatut i sobre el sistema de finançament de la Generalitat han de marcar el futur de la societat catalana, de la mateixa manera que les determinacions preses durant la transició democràtica han influït sobre 30 anys d’història catalana i espanyola, amb el seu actiu i el seu passiu.

2. L’Estatut del 2006 va ser fruit d’un complex procés de tramitació que va culminar en un pacte entre la majoria política espanyola i una gran majoria política catalana, ratificat pels ciutadans de Catalunya en referèndum. Una decisió que ara limités en la pràctica l’abast de l’Estatut suposaria una revisió del pacte en què es fonamentava, comportaria una crisi política molt profunda i perjudicaria de retruc l’estabilitat i el progrés de la democràcia espanyola.

Autora: Muriel Casals
L’economista Ramon Trias Fargas, un dels pioners de l’estudi de les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya, definia la situació com una “asfíxia premeditada”. Els diferents governs espanyols s’han comportat, al llarg de pràcticament tota la història contempòrania, com si no consideressin que Catalunya forma realment part d’un espai polític que d’altra banda volen únic. Prefereixen limitar el creixement econòmic si passa per l’enfortiment de l’economia catalana. Hem de veure el debat actual sobre el finançament en el marc d’aquest comportament atàvic.

Autor: Joan Costa i Font
En ple procés de construcció europea, Catalunya es troba immersa en una desigualtat institucional cada cop més visible. Aquesta desigualtat respon al següent:

“Si Europa es predefinís seguint criteris d’homogeneïtat cultural i econòmica, no hi ha cap dubte que (per exemple, una anàlisi estadística d’agrupacions, també anomenada cluster analysis) atorgaria a Catalunya les mateixes competències que a Dinamarca. La realitat, en canvi, és que Catalunya, no gaudeix de les competències fiscals sobre els impostos de persones físiques i jurídiques que té Dinamarca; tampoc té les competències sobre justícia, regulació d’infrastructures i indústries estratègiques que tots sabem que són importants per atraure empreses internacionals”.

L’Estatut, en la seva versió original, intentava corregir aquesta desigualtat, però les seves revisions i interpretacions tornen a situar Catalunya en la desigualtat originària.

Autora: Elisenda Paluzié
La negociació del finançament que s’ha anat perllongant aquest darrer any, incomplint els terminis marcats per l’Estatut, ha permès visualitzar algunes de les mancances que el grup Economistes pel NO ja va advertir en la campanya del referèndum. Així, el nou Estatut va representar la renúncia a un veritable canvi de model amb bilateralitat efectiva, i el manteniment de Catalunya en el règim comú, multilateral, on totes les comunitats autònomes acaben acordant amb el Ministeri d’Economia un model en el Consejo de Política Fiscal y Financiera, que es plasma en la LOFCA.

Ara bé, el nou Estatut incorporava uns principis que si es complissin permetrien millorar el finançament de Catalunya. Per una banda, per determinar les necessitats de despesa de les comunitats autònomes, la població s’hauria de ponderar amb variables com la immigració i els costos diferencials que afavoreixen Catalunya. En el model de finançament actual, les variables que rectifiquen la població i els fons addicionals i regles de modulació que intervenen en el càlcul de necessitats fan que Catalunya acabi rebent per sota del seu pes en termes de població.

Autora: Dolor Feliu
L’Estatut és un pacte constitucional entre els ciutadans i el Parlament de Catalunya i les Corts Generals. Té el seu fonament en l’article 2 de la Constitució, en el qual es proclamen la indissoluble unitat de la nació espanyola i el dret a l’autonomia de les nacionalitats que la integren. Així doncs, a la Constitució espanyola (CE), la indissolubilitat d’Espanya va lligada al fet que es reconegui i es garanteixi aquest dret a tenir autonomia política.

Així, davant de les veus que clamen que el Tribunal Constitucional ha de declarar la inconstitucionalitat de l’Estatut per preservar “Espanya”, cal afirmar que, amb la Constitució a la mà, és ben bé al contrari. Efectivament, no és que l’Estatut modifiqui la Constitució, com pretenen els seus detractors, sinó que s’emmarca en un dels seus pilars fonamentals: el dret a l’autonomia. La modificació o revisió d’aquest article 2 de la CE, recordem-ho, requereix el mateix procediment de reforma que els drets fonamentals o la corona. En canvi, el Títol VIII de la Constitució, que conté el llistat de competències estatals, està a disposició de la voluntat estatal a través dels mecanismes de delegació o transferència via l’article 150.2 de la CE, o bé pot ser objecte de reforma constitucional d’acord amb l’article 167 de la CE, procediment menys agreujat.

Tot i això, cal dir que l’Estatut no té ni una coma d’inconstitucional. I encara menys de concepte, farcit com està de referències a la Constitució i a la legislació estatal. Però la tensió dels tribunals constitucionals, escorats cap a l’Estat, és un clàssic dels estats compostos, i també “l’efecte bumerang” que provoca cap a posicions més radicals, autonomistes o independentistes, com ja ha passat a Bèlgica o a Itàlia. Els canadencs fa temps que es refereixen col•loquialment al seu Tribunal Suprem com “the legal tower of Pisa” (la torre legal de Pisa), inclinada sempre cap a l’Estat. També és clàssic el dilema dels ens subestatals de deslegitimar el Tribunal i no confiar-li la solució dels conflictes, com ja fa el País Basc, o bé reconèixer-lo com a àrbitre, com fins ara ha fet Catalunya. La torre de Pisa no es pot redreçar, però si no es reforcen contínuament els seus fonaments, amb sentències acceptades per tots, si cau cap al lloc on s’inclina, ja no servirà.

Autor: Roger Buch
Per tal que els sistemes polítics democràtics gaudeixin d’una bona salut, és important que cada generació tingui l’oportunitat de votar la principal norma que regula el propi règim polític. L’estat de dret es basa en el principi de jerarquia i en la submissió de totes les normes a una de principal. És per això, que cap de les lleis que es facin pot contradir la Constitució, la mare de totes les lleis.

Els catalans, ara fa trenta anys, van votar favorablement la Constitució i, un any més tard, l’Estatut d’autonomia. Ha passat una generació, s’ha renovat la meitat del cos electoral i els catalans han tornat a votar un Estatut d’autonomia. Sembla possible que el Tribunal Constitucional retalli alguns articles d’aquest nou Estatut, argumentant precisament que contradiuen la Constitució. No entro a discutir la composició del Tribunal i ni la seva ideologia esbiaixada, ja que ja ho han fet altres persones d’aquest Observatori. Però sí que voldria preguntar-me fins a quin punt aquesta llei votada ara fa 30 anys té legitimitat avui. Aleshores, els catalans van votar amb una majoria molt confortable una Constitució que segellava el franquisme i que, per a molts, semblava que era la única opció per començar un nou camí democràtic. Com ja s’ha dit en nombroses ocasions, aquell 6 de desembre de l’any 1978 calia triar entre l’actual Constitució o el retorn a la tenebrosa dictadura franquista. Semblava fàcil triar. La papereta de la República Catalana en aquell referèndum ni tan sols es va arribar a imprimir.

L’article de la professora Eva Pons sobre aquest punt clau de l’Estatut és prou eloqüent, però em sembla útil afegir-hi algunes consideracions i referències que reforcen els fonaments democràtics de l’Estatut davant dels qui s’hi puguin oposar.

Em sembla imprescindible, per exemple, que es difongui àmpliament la Recomanació 1735 de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa sobre ‘El concepte de nació’ (versió anglesa: http://assembly.coe.int/Main.asp?link=/Documents/AdoptedText/ta06/EREC1735.htm#1; versió francesa: http://assembly.coe.int/Mainf.asp?link=/Documents/AdoptedText/ta06/FREC1735.htm), adoptada precisament el gener de 2006, quan estava en ple apogeu la campanya de la dreta espanyola contra l’Estatut de Catalunya.

Aquesta recomanació té la finalitat de “fer progressar la reflexió sobre la qüestió de les minories nacionals i dels seus drets en l’Europa del segle XXI”. Amb aquest propòsit, recorda que les minories o comunitats nacionals sorgeixen sovint com a resultat de canvis de les fronteres estatals i representen una part constitutiva i una entitat cofundadora de l’Estat, i els seus membres tenen el dret de preservar, expressar i desenvolupar la seva identitat nacional, tal com preveuen altres documents internacionals com el Conveni Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals i la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Per tant, convida els Estats membres a adoptar legislacions que reconeguin les minories nacionals històriques i a aplicar-les de bona fe, incorporant el principi de discriminació positiva.

Més en concret (al punt 12), “L’Assemblea considera necessari reforçar el reconeixement dels vincles de cada ciutadà europeu amb la seva identitat , la seva cultura, les seves tradicions i la seva història, per tal de permetre a tot individu de definir-se com a membre d’una ‘nació’ cultural, independentment del país de què és ciutadà o de la nació cívica a què pertany com a ciutadà, i més precisament, satisfer les aspiracions creixents de les minories que tenen un elevat sentit de pertinença a una certa nació cultural. És important, alhora en una perspectiva política i jurídica, encoratjar una aproximació més tolerant a la qüestió de les relacions entre l’Estat i les minories nacionals, que culmini en l’acceptació genuïna del dret de tot individu a pertànyer a la nació que sent que pertany, sigui en termes de ciutadania o en termes de llengua, cultura i tradicions.”

La futura sentència del Tribunal Constitucional ens indicarà si el Regne d’Espanya ha arribat a formar part de l’Europa del segle XXI o encara no.

Isidor Marí
Vocal de la Junta d'Òmnium

El procés estatutari ha deixat clar que el contingut de l’Estatut d’autonomia de Catalunya el determinen el PP i el PSOE al Tribunal Constitucional. La seva sentència fixarà definitivament què hi cap i què no hi cap a la Constitució espanyola i què és autonomia en el present règim. A hores d’ara ja és evident que combinarà les tesis socialistes, plasmades en les al·legacions de l’advocat de l’Estat en nom del Govern espanyol, i les tesis populars per assolir una sentència per unanimitat del present Tribunal Constitucional: nul·litats concretes d’articles a petició del PP i declaració dels articles no anul·lats de subordinació de l’Estatut a la legislació que lliurement en facin les Corts i Govern espanyols, que és la posició comuna de PP i PSOE. La sentència serà per unanimitat o poc menys, amb vots provinents del PSOE i del PP, i combinarà anul·lacions d’articles (posició PP: v. recurs) i declaracions, en tota la resta, de manca d’eficàcia i d’obligatorietat: l’Estatut està subordinat a la normativa espanyola i les Corts i el Govern espanyols no estan obligats a legislar en compliment del seu contingut

Pots consultar des d'aquest espai tots els articles publicats en premsa per Jordi Porta al voltant de redacció, aprovació i implantació de l'Estatut d'Autonomia vigent. Vegeu:

El paper d'Òmnium [2006]
Estatut i societat civil [2006]
Una altra vegada, la llengua [2006]
La negociació de l'Estatut [2006]
Les incoherències del debat estatutari [2005]
Un estatut sense renúncies [2005]
L'autogovern com a privilegi [2005]
Els tòpics sobre l'Estatut [2005]
L'hora de la veritat [2005]
Passat l'estiu [2004]

Reactivem el nostre Observatori de l’Estatut de Catalunya, ara no per explicar-ne el contingut sinó per seguir el procés de la seva implantació. Partim de la base que molts catalans no considerem que aquest Estatut satisfaci les nostres aspiracions d’autogovern com a instrument per respondre adequadament a les necessitats dels nostres conciutadans. Un pas molt més adequat hagués estat el text aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 per un 89% de la nostra representació parlamentària, és a dir, per una gran majoria social i, per tant, amb una força democràtica indiscutible. Però les coses van anar com van anar i el fet és que el text del 2006 va ser aprovat, un cop rebaixat, pel Parlament de Catalunya i pel Congrés dels Diputats i, posteriorment, referendat pel poble de Catalunya.

Les circumstàncies actuals posen en entredit novament el text estatutari. En primer lloc, pel seu incompliment sistemàtic malgrat que ja farà tres anys que és vigent. En segon lloc, perquè està pendent de la sentència d’un Tribunal Constitucional absolutament desacreditat i desautoritzat per dir alguna cosa sobre un text que ha seguit impecablement tot el procés democràtic malgrat que no respon a les necessitats que inicialment havien plantejat els nostres representants polítics. I en tercer lloc, estem en un procés llarg de discussió d’un sistema de finançament de la Generalitat que també respongui al text de l’Estatut aprovat i que, a hores d’ara, continua pendent de decisió.

Aquest Observatori es proposa oferir un mitjà d’anàlisi dels aspectes claus que cal defensar amb fermesa: llengua, finançament, nació, competències, etc. i de valoració de les diferents alternatives existents en cas d’una sentència adversa. També servirà per tenir un mitjà constant per fer consultes a experts i perquè els socis que ho desitgin ens puguin fer arribar les seves opinions.

L’ús del terme nació per definir Catalunya en l’Estatut d’autonomia del 2006 ha estat un dels punts més controvertits del darrer procés estatuari. Ja quan es va elaborar la Constitució espanyola de 1978, es va produir una polèmica conceptual similar, que es va repetir en debatre’s l’Estatut del 1979, tot i que la proximitat amb els debats constituents va conduir llavors els partits catalans a seguir la literalitat constitucional i a definir Catalunya com a nacionalitat. Per tant, ens trobem davant d’una qüestió reiteradament intentada i fins avui no del tot reeixida.
Inicialment, en el text aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, l’article 1 establia que “Catalunya és una nació” i l’article 8 duia com a títol “Els símbols nacionals”. El Consell Consultiu va avalar la constitucionalitat d’aquestes expressions en l’articulat estatutari (Dictamen núm. 269, de setembre de 2005).

Han transcorregut tres dècades des de l’aprovació de la Constitució de 1978 i dels primers estatuts d’autonomia. Segons els criteris sociològics habituals, equivalen a dues generacions. Òbviament, avui sabem moltes més coses sobre les llums i ombres del model constitucional actual del que ens imaginàvem, més del que sabíem en els temps de la transició de finals dels anys setanta. Bàsicament, el nou marc jurídic va permetre sortir d’una dictadura i d’un Estat molt centralitzat per passar a una democràcia amb certes dosis de descentralització. Tanmateix, el problema històricament irresolt de com reconèixer i acomodar una realitat plurinacional no ha quedat solucionat en el marc jurídic actual. Volgudament o no, el model constitucional ha confós des dels seus inicis dues qüestions: la descentralització de l’Estat i l’acomodació política del seu pluralisme nacional intern.

El blindatge competencial no és un concepte jurídic ni es troba literalment inclòs a l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Es tracta més aviat de la forma col•loquial de referir-se a un conjunt de tècniques destinades a preservar la integritat de les competències de la Generalitat.

El blindatge competencial s’introdueix per evitar la invasió competencial per part de l’Estat fruit de la indeterminació d’alguns títols competencials de l’Estatut de 1979, de l’ús extensiu dels títols competencials horitzontals de l’Estat i de l’ampliació de l’abast de la legislació bàsica estatal fins arribar a incloure, en alguns casos extrems, actes d’execució.

El dret a usar les llengües catalana i castellana als tribunals està prou garantit actualment per l’Estatut de Catalunya. És cert que al text no li falten algunes ambigüitats, però l’esperit de la norma sembla prou clar. Es tracta que qualsevol ciutadà pugui fer ús, indistintament, de les dues llengües en les seves relacions amb els tribunals i les seves oficines judicials.

Per aconseguir això es preveu el dret a la no-discriminació per raó de llengua (art. 32), i per eliminar qualsevol possibilitat de menyspreu per aquest motiu, es reconeix a qualsevol persona (catalana o no) el dret d’opció lingüística davant de qualsevol administració, també la de Justícia, i a l’article 33 estan molt concretades les garanties per palesar aquest dret

Autor: Isidor Marí
La regulació lingüística s’ha ampliat considerablement en l’Estatut del 2006 respecte de l’anterior de 1979, que ho sintetitzava en l’article 3. Actualment trobem referències lingüístiques en 16 preceptes (alguns força llargs), distribuïts al llarg del text. En termes de contingut, majoritàriament l’Estatut recull aspectes que havia desenvolupat la legislació lingüística o que es desprenien de la jurisprudència constitucional. Per tant, les novetats estrictes tenen un caràcter puntual, a més d’haver estat matisades per les esmenes introduïdes durant la tramitació del text per les Corts Generals.

És remarcable, pel que s’ha dit, la incidència sobre la qüestió lingüística dels recursos d’inconstitucionalitat interposats pel Partit Popular (que impugna 13 dels 16 articles) i el Defensor del Poble. És clara la pretensió dels recurrents d’obtenir un pronunciament ampli del Tribunal Constitucional sobre la qüestió, encara que s’hagin de fonamentar les imputacions d’inconstitucionalitat en interpretacions esbiaixades d’un bon nombre de preceptes. L’escenari resultant és nou, pel fet que mai abans s’havia plantejat un conflicte lingüístic directament sobre un Estatut.

La lluita per un finançament just va trobar en l’Estatut aprovat una fita de millora en una regulació que ens situa entre la continuïtat del model vigent fins al moment i una aspiració al concert econòmic, de moment també inabastable.

La realitat de les amenaces que avui imperen sobre la previsió estatutària, des de la no-aplicació sistemàtica d’una llei vigent fins a l’amenaça d’un nou buidat de contingut resultant de l’esperada sentència del Tribunal Constitucional, ens obliguen a ser conscients de la importància del moment.

De manera que té sentit valorar la transgressió que tot el procés està suposant respecte d’allò aprovat pel Parlament de Catalunya, referendat a més pel poble català. Tres són les consideracions bàsiques d’aquesta valoració:

La campanya "Junts! Per Catalunya" té com a objectiu unir les veus d’aquells catalans que exigim respecte a la voluntat del poble català.
Junts direm PROU a:

• L’incompliment constant de les promeses fetes al nostre poble des de Madrid, com en el cas del nou finançament, la publicació de les balances fiscals o el retorn dels papers de Salamanca.
• Que Espanya trenqui els pactes que ha fet amb Catalunya, sobretot amb motiu del desplegament de l’Estatut referendat.
• La contínua intromissió en competències ja transferides a la Generalitat, com el cas de la tercera hora de castellà a les escoles.
• Un un Tribunal Constitucional que no té legitimitat per actuar contra un Estatut acordat amb Espanya i referendat pel poble català.