L’Observatori de l’Estatut ha rebut un total de 25.145 visites en dos mesos i mig de funcionament, cosa que confirma la bona acollida d’aquesta iniciativa d’Òmnium Cultural que ha tingut com a objectiu aportar informació i sobretot elements d’anàlisi sobre el projecte del nou Estatut. A només cinc dies de la convocatòria de referèndum, l’Observatori publica avui l´última actualització, tot i que es mantindrà actiu amb el contingut actual.

Deu reconeguts experts en diferents àmbits han participat a l’Observatori a través d’articles que han analitzat el contingut del nou Estatut a partir, essencialment, del projecte aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i el nou text tramitat primer al Congrés i després al Senat espanyol.

Héctor López-Bofill, Ramon Tremosa, Guillem López i Casasnovas, Isidor Marí, Eva Pons, Josep Maria Puig Salellas, Fèlix Martí, Ferran Requejo, Núria Bosch i Jordi Serra han aportat elements de reflexió al voltant de sis punts essencials: nació, competències, finançament, drets històrics, llengua i acció exterior. A més de les opinions dels experts i els posicionaments i articles publicats per Òmnium, una part important del contingut de l’Observatori han estat les comparatives d’alguns dels articles essencials de l’Estatut de 1979 vigent, el projecte aprovat el 30 de setembre i el text que se sotmet a referèndum el proper 18 de juny.

L’Observatori, que també ha obert un espai a l’opinió dels lectors, ha tingut una versió reduïda en un bloc facilitat per Vilaweb: ‘El bloc de l’Observatori de l'Estatut’. A través de la secció ‘Vols estar al dia?’ qualsevol lector interessat ha rebut butlletins actualitzats amb les últimes novetats publicades.

L’Observatori va començar a funcionar el passat 27 de març, després de la presentació pública en el marc de l’acte ‘Estatut i projecte nacional’, convocat per Òmnium Cultural a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona.

[l'expert]

Durant alguns mesos van coincidir a les Corts Generals dos estatuts: el valencià, aprovat finalment el 10 d’abril del 2006, i el català, que un mes després ha estat aprovat pel Senat i resta pendent del resultat del referèndum preceptiu. Sense comparar ambdós processos estatutaris, diferents en força aspectes, és necessari analitzar el tractament de la qüestió comuna de la llengua, especialment pel que fa al reconeixement de la unitat lingüística i les relacions entre territoris catalanòfons.

El text ja fixat de l’Estatut català fa la impressió de voler passar de puntetes per sobre d’aquesta qüestió. En efecte, no es recullen les propostes procedents de la societat i de diverses entitats vinculades amb la defensa de la llengua, que destacaven la importància de vetllar per la protecció de la unitat. Es pot citar, per exemple, la proposta de l’Observatori de la Llengua Catalana, que establia en aquest punt: “1. La llengua catalana és un patrimoni que Catalunya comparteix amb altres pobles amb els quals constitueix una mateixa comunitat lingüística. La Generalitat ha de vetllar per la protecció de la unitat del català (...) Correspon a l’Institut d’Estudis Catalans l’autoritat lingüística respecte la llengua catalana i la podrà exercir en col·laboració amb altres institucions anàlogues existents en altres territoris.” De forma similar, la vigent Llei 1/1998, de política lingüística ja disposa que “la llengua catalana és un patrimoni que Catalunya comparteix amb altres territoris amb els quals constitueix una mateixa comunitat lingüística.” (art. 6).

Diversament, en el nou text estatutari català no hi ha cap menció directa a la unitat lingüística. Només es recullen dos mandats adreçats a la Generalitat, per tal de promoure “la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen el patrimoni lingüístic amb Catalunya” (art. 6.4); i promoure també “l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya” (Art. 12). A més, els preceptes citats esmenten alguns instruments d’aquesta col·laboració, com els convenis i tractats o la creació d’organismes comuns. Si bé aquestes referències no són sobreres, atesos els condicionaments polítics i jurídics que han dificultat fins avui una major coordinació entre els territoris de parla catalana (especialment l’article 145 de la Constitució, que prohibeix la federació entre comunitats autònomes i subjecta els acords de cooperació entre aquestes a l’autorització de les Corts Generals), són clarament insuficients en relació amb l’objectiu de reconeixement i garantia de la unitat lingüística.

[l'expert]

Fins fa molt poc s’ha donat com a tret més destacat del nou finançament previst a l’Estatut (ara a referèndum) respecte de l’anterior el fet que, en primer lloc, l’actual evitava l’autosubmissió explícita dels seus continguts als de la LOFCA, com feia en una disposició addicional l’Estatut de 1979 i, en segon lloc, la inclusió de l’anomenat principi d’ordinalitat, que ha de preservar la renda catalana d’un anivellament redistributiu interterritorial, per a molts, abusiu.

Respecte del primer punt, com ja he comentat a altres textos de l’Observatori, voldria destacar les incerteses del joc de prevalences jeràrquiconormatives entre LOFCA i Estatut, resoltes per alguns amb el simple ordre nominal en què es citen a continuació de la norma constitucional bàsica a la proposta estatutària i, per molts altres, amb el dubte viu de si la regulació específica (LOFCA) poc acabar imposant-se a la general (Estatut) per la remissió que la Constitució en fa del primer, incorporant-se així al “bloc” constitucional.

Respecte del segon punt, també vaig formular des del primer moment observacions sobre la manera concreta de com es definia el principi d’ordinalitat. Ara sembla que aflora alguna sorpresa en les interpretacions del seu redactat que dóna pàbul a la meva consideració del moment, i que pot ben merèixer aquesta reflexió final.

L'origen als 'länders' alemanys
El principi d’ordinalitat sorgeix de les consideracions que fa la Sentència de 1998 del Tribunal Constitucional alemany a la vista de les argumentacions d’alguns länder que es queixaven que, en cas que hi hagués una falta de límits precisos en els sistemes d’anivellament territorial alemany, aquest arribés a invertir l’ordre de les rendes finals dels territoris. Anivellament voldria dir, així, aproximar situacions a les disparitats en renda, a través de l’acció redistributiva dels fluxos fiscals territorials, però mai pervertint-ne l’ordre (no cal ser molt espavilat per entendre els incentius perversos que d’això se’n deriven). Val a dir que aquesta reflexió que el TC alemany considera raonable, no fa que aquest es pronunciï per una regla concreta, sinó que més aviat fa una advertència perquè això no passi (que es trenqui l’ordinalitat) ja que no sembla “raonable”, de manera que insta les autoritats responsables a dictar una llei (que ha d’entrar en vigor el gener del 2004) en plena aplicació el 2005, que autolimiti la incidència d’aquells fluxos. I així ho ha fet l’Estat alemany en la llei aprovada el 24 de desembre del 2003 i que determina que els länder amb major recaptació fiscal retornin, al pot comú de la perequació horitzontal, part (i no tota) de la major capacitat fiscal de què disposen. Per tant, és el detall del mecanisme i no el criteri el que es desenvolupa en la llei. El segon és la salvaguarda dels límits del primer i no el seu contingut específic.

[Òmnium i l'Estatut]

La Junta Directiva d’Omnium Cultural, a partir del resultat de la consulta interna celebrada la segona quinzena de maig, vol fer les següents consideracions:

• Constatem amb satisfacció que la consulta ha tingut una àmplia participació i ha significat un bon exercici de democràcia interna i d’implicació del socis en la marxa de l’entitat.
• El resultat reflecteix la composició plural dels nostres associats i associades des del punt de vista de la política de partit, però malgrat tot, compartim la mateixa preocupació i el mateix interès per la nostra llengua, per la nostra cultura i pel futur del nostre país.
• Des d’aquesta perspectiva, considerem que ningú no està autoritzat a desacreditar cap opció en el proper referèndum del dia 18 de juny. Remarquem que totes les opcions són igualment legítimes.
• Com ja hem fet constar durant tot el procés, lamentem que, per primera vegada en la història recent, el catalanisme polític no s’hagi mantingut unit en tot el procés de negociació del projecte d’Estatut d’Autonomia.
• Òmnium Cultural, per tant, no farà campanya activa per cap opció. Només fa pública la seva radiografia interna i demana que no s’utilitzi des d’un punt de vista partidista.
• Òmnium Cultural recomanarà la participació al referèndum com a exercici indispensable de la vida democràtica i els seus membres votaran allò que els sembli més convenient, com no podia ser d’altra manera.
• Mentrestant Òmnium Cultural continuarà informant els ciutadans sobre el contingut del text que s’haurà de votar, especialment a través de la pàgina web www.observatoridelestatut.org
• Considerem que la nostra entitat ha d’impulsar, més que mai, la unitat de les forces catalanistes, única manera d’aconseguir democràticament que la nostra capacitat de decidir un futur més òptim, pugui ser una realitat.

[Òmnium i l'Estatut]

Els resultats de la consulta interna d’Òmnium per conèixer l’opinió dels socis i sòcies de l’entitat davant del projecte del nou Estatut són els següents:

Dades generals de participació:

Total de vots emesos: 3.241
Vots vàlids: 2.486
Vots rebuts per correu sense la identificació necessària: 723
Vots nuls: 32

Respostes a la pregunta “Òmnium Cultural ha de manifestar públicament la seva posició en el referèndum?”

SI: 1.759 vots (70,76%)
NO: 678 vots (27, 27%)
VOT EN BLANC: 49 vots (1, 97%)

Respostes a la pregunta “Independentment de quina hagi estat la vostra opció, en cas que la resposta majoritària a la pregunta anterior hagi estat afirmativa, com creieu que s’hauria de manifestar Òmnium Cultural?”

SI: 1.109 vots (44,61%)
NO: 969 vots (38,98%)
BLANC: 111 vots (4,47%)
NUL: 99 vots (3,98%)
ABSTENCIÓ: 37 vots (1,49%)
NÚM. DE VOTS AMB LA SEGONA PREGUNTA SENSE RESPONDRE:
161 vots (6,48%)

En una societat globalitzada la projecció exterior de les llengües i de les expressions culturals associades a aquestes té una importància cabdal. Fins avui aquesta tasca ha estat assumida per les institucions pròpies de Catalunya, sovint mancades de competències suficients i amb uns mitjans limitats. L’Estat gairebé no s’ha implicat en la difusió exterior del català, malgrat que hi està obligat per l’article 3.3 de la Constitució i la ratificació de diversos instruments internacionals (entre d’altres, la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries).

El text del nou Estatut inclou diverses previsions sobre la projecció extraterritorial del català, que pretenen implicar tant la Generalitat com l’Estat. Si bé l’atenció dispensada a aquest tema sembla positiva, es pot objectar que es tracta bàsicament de mandats que no tenen una aplicació immediata; l’eficàcia dels quals pot quedar molt matisada en la pràctica. És a dir, en la regulació estatutària hi preval un valor simbòlic per damunt de la producció d’uns efectes jurídics directes.

En primer lloc, l’article 6.3 estableix que “L’Estat i la Generalitat han d’emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea”. Aquesta previsió respon a l’anomalia que suposa que, després de vint anys de l’adhesió de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees, el català continuï sense gaudir d’un reconeixement oficial per part de la Unió Europea. Les nombroses accions impulsades des de Catalunya i les Illes Balears i la recent i inèdita implicació del Govern espanyol –en el marc de la conjuntura política interna paral·lela a la negociació del Tractat constitucional- han obtingut uns resultats que queden molt lluny de l’oficialitat: la traducció catalana no oficial del Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa i un reconeixement indirecte –a través dels estats- en unes Conclusions del Consell Europeu de Luxemburg del juny de 2005, que possibiliten la celebració d’acords sobre certs usos en les institucions de la Unió. La dèbil base jurídica d’aquest reconeixement i la gran distància entre les prerrogatives reconegudes al català i les que gaudeixen altres llengües europees amb una demografia i una producció cultural molt inferior (com ara el maltès), són indicatives de les dificultats subsistents en aquest àmbit.